PASQUAL MARAGALL

Em vaig fer ciutadà pel canvi l'any 1999 per donar suport a la candidatura de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat, amb la voluntat de posar fi a vint-i-tres anys de govern de la dreta catalana. Em va ajudar a decidir-me el fet que el torroellenc i amic Joan Surroca formés part de la candidatura conjunta de PSC-Ciutadans pel Canvi i Iniciativa per Catalunya-Verds per Girona al Parlament de Catalunya. No es va aconseguir per molt poc.

Quatre anys més tard, a finals de 2003, després d'un resultat incert i negociacions llargues i dures, els tres partits catalanistes i d'esquerres es posaven d'acord i formaven govern. Un diumenge al migdia, no recordo quin dia del mes era, s'escenificava l'acord i es procedia a la firma. El lloc: el saló del tinell. El lema: Un govern catalanista i d'esquerres. Recordo que estava a casa mirant-ho en directe pel Canal 33 i en sentir les paraules de Maragall, emotives, sinceres i profundes, em vaig emocionar.

Em va saber molt greu el fet que deixés la política i no optés a la reelecció com a President. Així ho vaig manifestar en aquest bloc, qui vulgui ho pot buscar. Perdíem un gran President, un gran polític, un gran intel.lectual, una d'aquelles persones que un país tan petit com el nostre se'n conten, en un segle, tants com dits té una mà.

El passat mes d'octubre, després de rumors moltes vegades desafortunats, el mateix Maragall feia públic que patia Alzheimer. Ho va fer convocant a tots els mitjans de comunicació, amb valentia, afrontant de cares aquest nou cicle de combat que obria, convençut de guanyar i dient que era un afortunat perquè el fet de ser un personatge conegut faria que sempre algú li recordés el nom. Vaig sentir la declaració pública en directe a RAC-1, mentres anava amb cotxe. Em vaig tornar a emocionar. Era el Maragall de sempre, valent, confiat, de paraules precises i ben pensades, de persona culte que ha llegit i escrit molt.

Fa pocs dies, abans de Nadal, vaig tenir l'oportunitat de tornar a parlar amb ell de moltes coses. També de projectes de futur. Tornava a ser el de sempre, amb empenta, idees i ganes de mirar endavant.

Avui El Periódico parla de l'homenatge que l'esquerra fa a Solé Tura, un dels pares de la Constitució, afectat també per la mateixa malaltia. Maragall, com no podia ser d'altra manera, també hi era. I va acabar la seva intervenció amb un "vencerem!" que demostra que està en plena forma.

Poques vegades emociona sentir parlar un polític. Però Maragall és molt més que això, és una d'aquelles persones que val la pena conèixer i seguir en aquesta vida.

Jo també estic convençut que, tard o d'hora, vencerem.

"Sota els nostres pobles i ciutats, a ran de superfície, un saber jove i fort es desplaça amb velocitat, és la saba nova que farà rebrotar l’arbre envellit"

Joaquim Rabaseda, músic i amic