Amigues i amics:
He tardat un mes i mig en tornar a dirigir-vos unes paraules a través del bloc. També tinc el twitter molt aturat. No hi ha hagut cap causa concreta que expliqui aquesta pausa. Podria inventar-me alguna excusa convincent dient que he tingut molta feina, he anat de bòlit o que no em sortien les idees. Però no ho faré. Simplement no em venia de gust escriure i punt. Hi han moments que tens ganes de compartir idees, pensaments, plantejaments polítics o donar el teu punt de vista sobre les coses que passen al teu entorn. I d'altres moments en què no, simplement això.
Si miro enrera m'adono que han estat uns dies molt intensos en tots els sentits i us podria parlar de moltes coses: viatge llampec a Granada, Madrid, Menorca, vaga d'escombraries, negociacions feixugues, llargues, difícils, presa de decisions importants en poc temps, victòries, derrotes, bones notícies, aigua i més aigua, el Ter altra vegada, un Sant Joan accidentat des d'un punt de vista personal, lectures interessants, recuperació de velles melodies per reflexionar, sortides de sol meravelloses, vespres-nits espectaculars, la necessària no-complicació de les relacions humanes, Bruce Springsteen, replantejament de molts temes, nits d'insomni i molt més!
Però no, no us parlaré de res de tot això. Avui parlaré de ciclisme. Sóc un gran aficionat al ciclisme des de fa molts anys i ara no recordo si mai n'havia fet esment en el meu bloc. Vaig començar a practicar-lo des de molt jove, primer amb una
mountain bike i després amb bicicleta de carretera. Vam formar un equipet de joves molt maco que corríem carreres de la Copa Girona. Ens entrenava, dirigia i "suportava" en David Payet, a qui tots coneixeu, i déu n'hi do la paciència que havia de tenir!. Allà vaig conèixer gent molt maca i amics que encara ho són com l'Amat Artigas, en Pere Servià i gent de més edat que encara avui ens saludem i parlem d'aquest noble esport. Sempre he dit que la pràctica d'aquest esport em va ajudar molt a formar-me en la sempre difícil etapa de l'adolescència. Aprens a coneixe't millor, a patir, a conèixer el teu cos, a saber on estan els teus límits i a endurir la ment. Una gran època sens dubte.
Fa pocs dies va acabar el Tour de França amb la victòria d'un corredor espanyol, Carlos Sastre. Sastre ha estat un ciclista que durant molts anys ha estat gregari de luxe de grans corredors com Tony Rominger, Laurent Jalabert o recentment Ivan Basso. Havia despuntat i guanyat etapes importants, però mai havia guanyat cap gran carrera. Aquest any ho ha aconseguit. Amb instint assassí, visió de gat vell i de persona que ha cremat molts quilòmetres a la carretera, Carlos Sastre ha estat el més llest i ha guanyat. Ho ha fet amb modèstia, amb serenor, sense grans escenificacions i net. Net de sota sospita i ennoblint aquest esport que està en hores baixes per culpa de quatre desgraciats. Ha guanyat sent millor que tots aquells a qui sempre havia servit perquè ni Rominger ni Jalabert havien arribat mai tant lluny. I menys Ivan Basso, sancionat per dopatge.
M'agrada que guanyin corredors modestos que amb força, coratge i voluntat de superació aconsegueixen el seu objectiu. I sobretot m'agrada que guanyi el ciclisme, un esport molt noble on només importa el teu esforç i la teva capacitat de resistència sobre la bicicleta.